when you smile, i smile

Em situe en el passeig de l'Explanada, observant amb atenció la cara del Moro, qual Cantara enamorada del seu Alí, i em dins en la platja del Postiguet amb els meus tacons en la mà per a poder sentir l'aigua entre els meus dits. Increïble és la sensació que recorre el meu cos quan la freda marea afona els meus peus en l'arena, i no puc evitar somriure. Isc d'allí, i espere que s'assequen per a continuar el passeig que tants records em porta. Estant ací, en terres Alacantines, res ni ningú pot fer-me dany, perquè la brisa del Meditarreni, ens dóna a nosaltres, els alacantins, una força inexplicable. Vaig pel passeig marítim, comptant una a una les 365 palmeres de l'Explanada, una per cada dia de l'any. Arribe a Canalejas, i de sobte, mire al sòl i em trobe una branca de flor de atzar. Hi ha oportunitats que la vida et dóna, i has d'aprofitar. Puge per Oscar Esplá fins a el Corte Inglés, i d'allí fins Estels. Açò, com sempre, em fa recordar als dies grans de fogueres, i no puc evitar sentir una imprevista ansietat pel desig que l'olor de pólvora torne a inundar els carrers d'Alacant com cada any. Pase pel mercat, puge per Carrer Sant Vicent i arribe a la Plaça de Bous. Continue pujant i pujant, i veig la porta de ma casa. Però no em dirigisc allí, vull continuar caminant. Doblegue cap a la dreta per Carolines Altes fins a arribar a la meua amada Foguerer. Però tampoc vull acabar el meu camí. Passar pel meu barri em porta al cap la infinitat de moments que he viscut en ell, i el meu estat emocional, fa que cap vessament que una altra llàgrima mentres seguisc el meu curs. Continue caminant, i no sé com, els meus passos em dirigixen cap a Portuaris, passant per Sagrada Família, fins a arribar a l'av. de Dénia, i abaixant la costa, veig de lluny de nou el meu amat Postiguet. Diuen que on comences, acabes, i crec que tenen raó. Però no vull que acabe encara. I així, sense més, em veig pujant la costa del Castell de Santa Bàrbara, per a desembocar en l'Ereta i acabar veient la part posterior del nostre Excm. Ayuntament d'Alacant, i em dins per Rafael Altamira fins a arribar a la Rambla. Una rambla que m'ha vist desfilar de la mà de la meua foguera infinitat de vegades, i a la que he recorregut amb els meus amics cada vegada que he pogut. I de nou, em veig en l'Explanada, i la trobe. La meua volguda cara del moro. La meua meta d'eixida, i el meu punt d'arribada. És la desembocació que fa que tot torne al seu llit. Diuen, que quan visites esta ciutat, ja mai vols deixar-la. T'enamores de la seua gent, de la seua cultura, del seu clima, dels seus llocs, de les seues festes... qualsevol persona amb verdadera sang alacantina sap del que parle. Però només ho sabem nosaltres.